El Municipi

/ Descripció general

DESCRIPCIÓ GENERAL DEL MUNICIPI

Des de l’any 1945, Sant Julià de Vilatorta i Vilalleons formen una sola entitat municipal, amb una superfície d’uns 16 km2. Malgrat aquesta fusió, d’efectes purament civils, continuen essent dues entitats d’un passat i unes característiques totalment diferents. Actualment el municipi compta amb 2929 habitants.
La frontera est del municipi constitueix la separació natural de la Plana de Vic i de les Guilleries, des del seu punt de coincidència amb els municipis de Taradell i Viladrau o collada del Vilar fins a Coll Pedrís, en la seva confluència amb Folgueroles i Vilanova de Sau. Tot aquest sector fronterer s’estén per una petita serra amb altures que oscil•len entre els 750 i els 850 metres d’altitud. Des d’aquesta serra cap a ponent, el terme s’allargassa per petites valls i terrasses situades entre els 570 i els 690 metres.

La part alta del terme és poblada per boscos de pins i alguns claps d’alzinar, amb racons d’una especial bellesa, com l’indret de Sant Llorenç del Munt, Romegats i Puig-l’agulla, mentre que la part planera forma extenses i grans planes de conreu. Es destaca, entre totes la planura situada entre els masos del Lleopard, la Mata, l’Omeda i la Carrera, on es va construir cap a l’any 1936 un camp provisional d’aviació.

El poble de Sant Julià es troba gairebé a la ratlla fronterera amb el municipi de Calldetenes, a la vall de la riera de Sant Julià o de la Noguera, en un indret que té aigua i abundoses fonts, famós sobretot per l’antiga font Noguera o les Set Fonts, de set abundoses canelles, envoltada d’una raconada amb un parc enjardinat. Sobre les fonts hi ha les ruïnes de l’antic casal fortalesa dels Bellpuig, conegut popularment pel castell dels Moros, que tenen un aspecte atractiu, amb els seus murs alts i descarnats que sobresurten de l’espessa vegetació.

Durant molts anys el poble va ser conegut com a Sant Julià de les Olles, per la quantitat d’obradors de terrissa que hi havia. Fins i tot de l’entranyable tupí, avui gairebé en desús, en derivà el mot tupinot, a vegades aplicat als vilatortins com a sobrenom en sentit irònic i divertit. Al segle XVII hi havia fins a 27 obradors amb forn que es dedicaven principalment a la manufactura d’atuells de ceràmica vidriada (olles, cassoles, etc) preparada per anar als fogons. Avui en dia encara perdura l’antiga indústria terrissaire, bé que molt esmorteïda, puix que només hi ha una casa que s’hi dedica.

La població es formà a l’entorn del temple de Sant Julià que se sap que fou erigit i consagrat pel bisbe Idalguer entorn del 910. El nom de Vilatorta apareix per primera vegada en la documentació l’any 926. Els segles XII i XIV hi ha notícia d’un petit nucli de cases o sagrera a l’entorn de l’església de Sant Julià, que desaparegué pràcticament amb el despoblament dels segles XIV i XV, en què hi quedaren només set o vuit famílies. La formació del poble actual es féu a partir de mitjan del segle XV. El 1553 tenia vint-i-dues famílies, nombre que s’incrementà molt ràpidament els segles XVII i XVIII, fins a arribar a noranta el 1782. El creixement de la vila es pot seguir força bé per les llindes de les cases que tenen gravat el nom del propietari, l’any de la construcció, algun emblema religiós o una indicació de l’ofici del propietari, com unes tisores o una paleta. Els oficis dels vilatans eren la parairia (paraire: persona que es dedica a l’art de la llana des del rentat fins al perxat) i l’art tèxtil en general, els terrissers i els oficis necessaris a un poble, com ara sastres, ferrers, basters (el qui té per ofici fer bastos i tots els altres arreus per a les bèsties de càrrega) o mestres de cases.

A principis del segle XX, Sant Julià fou adoptat com a lloc d’estiueig per famílies benestants de Barcelona. En pocs anys la població es va envoltar de torres i xalets, molts dels quals construïts també dintre del nucli del poble o transformant cases velles. Són moltes les cases de tipus modernista, i algunes amb estucats, que donen un aspecte senyorial a la població.

En els últims trenta anys la fesomia del poble ha anat canviant notablement. En la dècada dels anys 70 i 80 Sant Julià va créixer en direcció a Folgueroles amb la urbanització dels sectors de Pleuna i les Pedreres (a banda i banda de l’avinguda de Puig i Cunyer). Més cap aquí es va urbanitzar el sector del Puig (entre la masia que li dóna nom i la carretera de Vilalleons). En els últims anys s’han urbanitzat la zona de la Font d’en Titus (entre el sector de Pleuna, la carretera BV-5201 i la font d’en Pep), el Perer (entre la masia que li dóna nom i la carretera de Sant Hilari) i l’Albereda (entre el sector de les Roques, la masia que li dóna nom i la zona esportiva). En aquests moments s’estan obrint carrers al sector de Campsalarga (a prop de la zona esportiva). És previst que en un futur pròxim s’ampliï la zona del Perer i s’urbanitzi el sector del Solà (entre el parc de les Set Fonts i la font d’en Pep).

Un altre sector urbanitzat darrerament i que s’està consolidant és la zona industrial situada a la carretera de Vilalleons, a prop de la masia de la Quintana, on ja s’hi ha establert una quinzena d’indústries.

El clima és submediterrani continental amb pluges abundants a la primavera i a la tardor. Les precipitacions mitjanes anuals són al voltant dels 700 mm. La inversió tèrmica provoca la famosa boira baixa durant molts dies de l’hivern a gran part de la Plana de Vic; si bé per la seva diferència d’altitud a Sant Julià, quan n’hi ha, sol desaparèixer aviat. La temperatura mitjana anual és d’11º C i les nevades són poc freqüents.

Ajuntament de Sant Julià de Vilatorta
Plaça Marquès de la Quadra, 1 08504
T. 93 812 21 79
F. 93 812 20 63
NIF. P0821800J

st.juliav@diba.es
Avís legal Carta de serveis Crèdits